Després de més de deu anys orientant, no sóc cap promesa de l’esport, de fet no sóc ni de les que opta mai al podi, de vegades em trobo fins i tot que sóc de les que tanca la classificació.

Sovint, quan em trobo perduda enmig del bosc, donant voltes com una baldufa i trobant totes les fites menys la meva, em pregunto què m’atrau d’aquest esport.

Doncs precisament això, el fet d’haver de competir contra mi mateixa, el fet d’estar enmig de la natura, el fet de cansar-me, caminar, suar…

Però també el saber que a l’arribada hi trobaré gent que em preguntarà si m’ho he passat bé, que m’oferirà una cadira i una taula on dinar, i que a base d’anar convivint s’aniran convertint en amics.

Si algú s’anima a viure en primera persona el que us explico, que vingui als dos dies del ripollès i ho visqui per ell mateix.

Alba Pagerols

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here